Bio

Versió llarga (i més interessant)

Com diria que queda clar amb el títol d’aquest web, sóc en Jonathan López-Vera (Barcelona, 1977). I sóc, com ens passa a tots, moltes coses diferents depenent de l’àmbit del qual estiguem parlant, però com que aquest web està dedicat només al meu àmbit professional, diguem que sóc historiador. Però ningú es dedica a tota la Història, òbviament, així que jo em dedico a la Història Japonesa. Espera, ja que aquesta és la versió llarga i qui vulgui només les quatre dades bàsiques pot baixar una mica més i llegir la versió curta, em recrearé una mica començant pel bon principi.

A mi sempre m’ha encantat estudiar, des de ben petit, era el típic nen repel·lent, feliç que li posessin deures, i el quadern d’estiu me l’acabava en la primera setmana de vacances, encara que la meva mare em deia que sortís a jugar, que ja faria el quadern al setembre com tothom. I a més estudiar se’m donava bé, perquè, com m’agradava, se’m donava bé, i com se’m donava bé, m’agradava, així que treia molt bones notes. D’altra banda, no era el típic pelacolzes asocial de les pel·lícules, jo mai vaig tenir cap problema per relacionar-me amb els altres, i a l’institut era un punki-jebi bastant macarra que mai diries –pels teus prejudicis!– que gaudia estudiant. A part del que calgués estudiar per a classe, a mi em donava per estudiar altres temes, i durant un parell de mesos m’obsessionava amb un assumpte concret, ara mateix em ve al cap la missió a la lluna de l’Apolo 11, per exemple. Llavors, quan tenia uns tretze anys, allà per 1990, en un nou canal de televisió –que en aquella època encara es podia mirar– van emetre una sèrie anomenada Shōgun, una magnífica producció que recomano a tothom i que és fàcil de trobar a internet… no és necessari que compreu en DVD l’edició «especial 30 aniversari» com jo. Em va impactar moltíssim, la història que explicava, el moment històric, la roba, els edificis, l’idioma, les espases, tot. Quan vaig saber que estava basada en una novel·la, vaig aconseguir-ne un exemplar i el vaig devorar; com sol ser habitual, el llibre era molt millor, sobretot en la seva part històrica i política, amb tots els secrets i maniobres que Toranaga i els altres senyors es duien entre mans. La seva veracitat històrica és discutible, ho sé, malgrat estar basat en fets reals –canviant els noms dels personatges– es prenen bastants llicències històriques per fer la història més interessant. No passa res, és ficció, no ha de ser pas fidel a la veritat ni ho pretén, i encara així, és una gran aproximació a l’època que retrata. A partir d’aquest moment, vaig començar a devorar tota la informació sobre el Japó que caigués a les meves mans… i us recordo, per si algú ho ha oblidat, que l’any 1990 no teníem internet, i per això calia treballar-se bastant l’accés a la informació. Altres temes obsessius havien arribat i havien marxat, però això del Japó va continuar durant i durant… i es va convertir en una cosa crònica, suposo.

D’altra banda, a l’institut vaig continuar traient bones notes i els meus professors em van recomanar anar a la universitat, però… sempre dic que l’edat a la qual cal anar a la universitat és la pitjor edat per anar a la universitat, i a mi en aquest moment no em seduïa gaire la idea, ho veia com que les carreres que m’agradaven no tenien sortida, i les que tenien sortida no m’agradaven. A més, jo volia ser una estrella del rock’n’roll, no pas anar a la universitat. Toco el baix des dels disset anys i vaig estar un bon temps en un grup amb el qual vam fer cosetes bastant importants, com treure tres discos, tocar per Europa i fins i tot pel Japó –el meu primer viatge allà–, o fitxar per Warner Music. En definitiva, que no vaig anar a la universitat… encara que sempre recordo que un professor d’Història de l’institut em va dir llavors que, abans o després, hi acabaria anant. Vaig encadenar llavors algunes feines d’estar per casa –com ara teleoperador d’una nova companyia anomenada Movistar, per exemple– mentre veia què feia amb la meva vida mentre arribava a ser una estrella musical. Més tard vaig estudiar Disseny Gràfic, i això em va portar a treballar en aquest sector durant més d’una dècada. Mentrestant, mai vaig deixar d’estudiar pel meu compte història japonesa, cultura japonesa, i idioma japonès, cinc anys a una acadèmia d’idiomes… però tot això senzillament com un hobby, com qui fa maquetes de trens o qui mira ocells amb uns prismàtics. No obstant això, va arribar un moment en què el meu treball em va començar a cansar, i va coincidir amb el fet que em vaig desencantar d’estar en un grup prenent-ho tan seriosament i no només com una cosa amb la qual divertir-se… no sé… potser va ser la crisi dels trenta. El cas és que vaig decidir fer un salt al buit, a veure si al final hi havia una xarxa o si m’estampava contra el terra.

Feia un temps que contemplava la possibilitat d’estudiar a la universitat alguna cosa relacionada amb el Japó, i hi havia una carrera d’Estudis d’Àsia Oriental que llavors era de segon cicle, o sigui, que havies de tenir almenys dos anys d’una altra carrera per poder llavors fer els dos anys d’aquesta, així que em plantejava fer dos anys d’Humanitats a distància, mentre mantenia la meva feina, i després passar-me a aquesta carrera, ja de forma presencial. I mentre estava així, amb els dubtes sobre si atrevir-me o no, va sortir la notícia que aquesta carrera de segon cicle passaria a ser un Grau de quatre anys. Havia de fer-ho, i havia de fer-ho en la primera promoció. Així, vaig decidir donar a la meva vida un gir professional complet… amb l’inestimable suport incondicional de la meva parella, que em podria haver enviat a fer punyetes per les meves idees de bomber en uns temps que no animaven a aventures laborals precisament. Vaig marxar una temporada al Japó per millorar el coneixement de l’idioma –que en el meu cas és una eina i no una fi– i em vaig llançar a estudiar aquesta nova carrera, el Grau d’Estudis d’Àsia Oriental, a la Universitat Autònoma de Barcelona. El contingut incloïa àrees com ara Societat, Antropologia, Economia, Política, Geografia, Literatura i d’altres, però jo em vaig centrar sobretot en la Història. L’objectiu era formar-me per poder treballar com a professor i investigador d’Història del Japó a la universitat. Durant la carrera ja vaig exercir durant un curs com a assistent a la docència i va ser d’allò més interessant. En un altre curs, a més, vaig treballar en el Centre d’Estudis i Recerca sobre l’Àsia Oriental, dirigit per tota una eminència en aquests temes, el professor Sean Golden, qui vaig tenir a més la sort que dirigís el meu Treball de Fi de Grau, anomenat «La Embajada Keichō (1613-1620)». Al final vaig acabar la carrera amb un Premi Extraordinari de Titulació. Després d’això, vaig fer un Màster en Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra –on també vaig ser ajudant de professor en una assignatura d’Història Moderna–, amb una Tesina de Final de Màster que va tenir per títol «Hideyoshi visto desde Castilla. Las relaciones entre Castilla y Japón a través de los documentos castellanos, 1592-1599», tutoritzada pel professor Josep Maria Delgado i qualificada amb 10 punts i Matrícula d’Honor.

Paral·lelament, mentre estudiava la carrera, a l’estiu de 2011, vaig engegar el web HistoriaJaponesa.com, amb la intenció de donar a conèixer una mica la Història Japonesa a tothom que n’estigués interessat. D’una banda, resultava que no hi havia a la xarxa gaire oferta d’aquest tema per a parlants de català o castellà, i per un altre, em venia de gust també per mi mateix, com una forma més d’estudi d’aquesta matèria. I va resultar ser de les millors idees que he tingut mai, perquè m’ha estat i m’és molt útil tant per als objectius amb els quals partia com per a moltes més coses que m’han anat sorgint durant aquests anys gràcies a tenir aquest web. Amb el temps, els continguts escrits han anat deixant pas als audiovisuals, amb vídeos, directes i àudios, perquè, si vols arribar al públic, has d’adaptar-te a les seves preferències. A part d’això, l’octubre de 2012 i juntament amb el company Jordi Serrano, vam engegar un projecte en el qual portàvem prop d’un any treballant, una revista acadèmica universitària d’estudis sobre l’Àsia Oriental. Aquesta revista, anomenada Asiadémica, es publica un cop l’any, pot descarregar-se de forma completament gratuïta des del seu web, i n’hem publicat ja divuit números, amb la incorporació a l’equip, fa un parell d’anys, de l’Ainhoa Urquía.

Vaig acabar el Màster, com deia, i des de l’octubre de 2014 a juliol de 2019 vaig cursar el Doctorat en Història també a la Universitat Pompeu Fabra, amb una Tesi Doctoral dirigida pels professors Joan-Pau Rubiés (UPF) i Asami Masakazu (Universitat Keiō, Tòquio), als qui estic enormement agraït per haver acceptat dirigir-me. La Tesi va portar com a títol «Toyotomi Hideyoshi y Europa. Contactos entre el gobierno japonés y los portugueses y castellanos en el Japón de finales del siglo XVI» i, després de quasi cinc anys de molta feina, em va permetre esdevenir Doctor, amb un bonic cum laude i un Premi Extraordinari de Doctorat.

Per una altra banda, a mitjans de 2014, en el pas del Màster al Doctorat, una editorial es va posar en contacte amb mi per proposar-me escriure un llibre sobre la història dels samurais, i per això em vaig estar dedicant bastant temps a investigar aquesta temàtica. Va haver-hi certs problemes amb aquesta editorial i vaig decidir no seguir treballant amb ells i picar a la porta de qui crec que és la millor editorial especialitzada en llibres sobre el Japó ara mateix, Satori, els vaig dir que tenia aquest projecte a mig fer i els va interessar. Treballar amb ells va ser molt fàcil, el llibre es diu Historia de los samuráis, i es va posar a la venda el 16 de maig del 2016. A mitjans de 2018 l’editorial nord-americana Tuttle Publishing, especialitzada en llibres sobre l’Àsia Oriental, es va interessar per traduir aquest llibre a l’anglès, i totes les parts implicades vam estar-hi d’acord. En aquest cas, el llibre es titula A History of the Samurai, i va veure la llum el juny de 2020. I menys d’un any després, el març de 2021, es va tornar a publicar en castellà, aquesta vegada de la mà d’Alianza Editorial, i això li està permetent arribar a un públic encara més ampli. L’any 2024 ha tornat a haver-hi novetats relacionades amb aquest llibre: per una banda, hem publicat la tercera edició amb Satori, i hem aprofitat per fer alguns petits canvis, com un epíleg ampliat, més imatges a color, una portada renovada i un nou pròleg a càrrec del professor Carlos Martínez Shaw, de la Real Academia de la Historia; per una altra banda, ha vist la llum Història dels samurais, la versió en català, publicada per Anem Editors.

Parlant de llibres, la meva Tesi va acabar també esdevenint un llibre, després de treballar durament adaptant-la i revisant-la, anomenat Toyotomi Hideyoshi y los europeos. Portugueses y castellanos en el Japón samurái, i publicat per Edicions de la Universitat de Barcelona el desembre de 2021.

Pel que fa a la docència, un camp que m’encanta, tampoc puc pas queixar-me. Ja durant el Doctorat, per una banda, vaig treballar com a personal docent i investigador al Departament d’Humanitats i a l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, com a part del contracte pre-doctoral F.I. de la Generalitat de Catalunya, impartint els seminaris d’una assignatura durant dos anys; per una altra, i també durant dos anys, vaig tenir la meva pròpia assignatura al Màster en Cultura i Negocis a l’Àsia Oriental de la Universitat de Barcelona. Després d’acabar el Doctorat vaig ser durant un any i mig professor associat a la UPF, on vaig tenir la meva pròpia assignatura d’Història Japonesa. Després, durant tot el 2022 i tot el 2023, vaig estar fent una estada post-doctoral Margarita Salas a la UAB, però enviat allà per la UPF, per la qual cosa també hi vaig fer docència mentre investigava, tant a una universitat com a l’altra. Acabat aquest contracte… tornada durant uns mesos a la inestabilitat típica al nostre sistema universitari –per desgràcia– per als professors-investigadors-acadèmics sense plaça fixa. Finalment, he aconseguit un contracte no gaire fantàstic d’un any com a professor a la UAB, on, per desgràcia, he d’encarregar-me d’un parell d’assignatures que no són del meu camp d’estudi, i amb això surt perdent tothom, començant pels estudiants, que són qui hauria de ser la nostra prioritat… en fi, un altre dia en parlem, que això dona per estona.

A part de la docència universitària, i sobretot a partir del confinament de 2020 i del boom del món online, vaig impartir classes online i presencials per a gent com Espai Daruma, Casa Asia o Japonia. M’agrada també molt anar a fotre el meu rollo allà on em deixin fer-ho, i en aquests anys he pogut participar en congressos i conferències a molts llocs, no només a Catalunya i la resta de l’Estat Espanyol, també a països com el Japó, França, Romania, Panamà o Cuba.

El repte durant aquest curs, per la banda de la docència i la recerca, és, òbviament, aconseguir una plaça que em permeti estabilitzar la meva situació. Encreuo els dits i confio en el futur, si no fos optimista, tampoc hauria deixat la meva feina fa quinze anys per llençar-me a aquesta aventura. Aquí hem vingut a jugar.

Teniu tota la informació, de forma completa i directa, a l’apartat CV.

I això és més o menys tot, he avisat abans de començar que seria llarg, que consti. Però com que entenc que quasi tot el que he explicat pot no tenir gens d’importància si el que vols és la informació bàsica, la incloc també aquí sota. Salutacions!

(Setembre 2024)

Versió curta (i al gra)

Aquest és el web de Jonathan López-Vera (Barcelona, 1977), Doctor en Història (Universitat Pompeu Fabra), Màster en Història del Món (UPF), i graduat en Estudis d’Àsia Oriental (Universitat Autònoma de Barcelona). Professor d’Història Moderna a la UAB. Especialista en Història Japonesa; autor del web HistoriaJaponesa.com; dels llibres Historia de los samuráis (Satori, 2016; Alianza, 2021) / A History of the Samurai (Tuttle, 2020), i Toyotomi Hideyoshi y los europeos (Edicions Universitat de Barcelona, 2021); i co-editor de la revista Asiadémica. CV complet aquí.